…Mentre que els altres xiquets jugaven al futbol després de classe, ell (que eternament ha anat a la seua) sempre va estar obsessionat per dibuixar.
Va ser Dag Hamarksgöld el que va escriure aquesta cèlebre frase, allà per la primera meitat del segle passat: “En la nostra era, el camí de la perfecció passa necessàriament pel món de l’acció”
I justament és en eixe univers de l’escaramussa sense fi, on es desenvolupa la vida i els miracles del meu germanet xicotet.
Un home agitat, inquiet, curiós, indeterminat, inconnex, xarrador, esgotador, incansable, intuïtiu, adorable. Absolutament descatalogat… Un organisme pluricel·lular enginyós, que fonamenta el seu èxit perquè gestiona tot el que fa, amb un còctel explosiu de cor i pilotes.
Una raça molt pròpia del seu Alcoi natal. “Ese hábitat de infraestructura enlagartada donde la piedra –si quieres seguir tirando– hay que convertirla en huso y ponerse enseguida a hilar; donde el telar tiene forma de ara y se oficia en tres turnos el vivir de una ciudad que etiqueta ‘ocho siglos de industria’” (Antonio Revert Cortés, 1973).
En Disseny a la Taula podem apreciar tota la destresa del Taller de Piñero collida en una arca de Noé dels oficis. Una torre de Babel on mans artesanes materialitzen objectes d’ús quotidià; les vaixelles que alimenten la creativitat dels cuiners que leviten en l’Olimp de les Estrelles Michelín.
Adrià, Roca, José Andrés, Muñoz, Dacosta, García, Roncero, Moya… Celebritats culinàries universals, que han trobat en José M. Piñero l’individu que mai no diu que no a materialitzar una idea, per desgavellada que semble. Un aliat creatiu perfecte, gràcies a la seua valentia per a afrontar reptes.
El company Piñero s’ha tret de la mànega la reinvenció d’una categoria de producte, així, com el que s’aparta el serrell del front amb un bufit:
Trobar l’equilibri entre el pragmatisme i l’estètica és, a vegades, missió impossible, però queda més que clar que aquest no és el cas.
“El que et diu la lògica és que un plat ha de pesar poc, ser apilable, cabre en un rentavaixella. I ací no fem cas a cap de norma. Al final, cada peça és una escultura. Fan una doble funció: plasmar la personalitat de cada xef i aconseguir sorprendre el comensal”.
El seu modus operandi parteix d’un esbós fet a mà amb llapis de fusta. A cada peça li dedica temps i tenacitat. Però si alguna cosa ha sigut clau en el seu èxit és eixe punt de bogeria innata que posa en tot el que fa.
Tant de bo les fades i les muses t’eternitzen, germà!
Antonio Piñero
Comissari