“En un món soterrat sota la capa de la tempesta vírica, la solitud m’abraça com un vel tèrbol, aïllat, enmig del silenci que m’embolcalla sentint el dolor en cada raig de llum que s’extingeix. Les llàgrimes, perlades de silenci, cauen com estrelles en un firmament apagat, portadores de secrets i penes, testimonis de l’ànima que clama en la nit. Solitud, melangia que esgota les paraules, que envolta l’esperit com una foscor densa, empenyent-me cap a la profunditat del desconegut, on els records es confonen amb la realitat distorsionada i la incertesa del nou dia.
En el silenci de les ombres, en el callar de les ànimes, aquesta soledat balla com una dansa amarga, sota la llum tènue d’una lluna que plora per les històries que la pandèmia ha tallat. A les cases solitàries, com castells abandonats, s’escampa la tristesa com una llum apagada. A les parets ressonen ecos de rialles antigues, ara amagades sota l’ombra d’un dolor compartit. L’aïllament s’estén com una manta freda, separa cor i ànima, enllaça un teixit de solitud. Les mans busquen el contacte, però l’aire és distant, els records s’esvaeixen entre els dits. Plorem, amb gotes d’enyorament, dansant en silenci sobre els nostres rostres. Testaments muts de dolor compartit, una melodia trista que ressona en l’esperança. En la foscor de la nit, continue pintant quadres amb les paraules no dites, portadores de penes que la pandèmia ha escrit. Són llàgrimes d’aquells qui adéu no van dir, companyes dels comiats incomplets, de les veus llastimoses.
Però en aquesta tempesta, també hi ha un bri de força, una flor que creix entre els esbarzers. Les llàgrimes són les gotes fertilitzadores, que donen vida a la resiliència que empenyem. Així que dansa, benvinguda llàgrima, en la nit callada, com una llàntia que il·lumina el camí endavant. Que les ànimes s’abraonen amb l’esperança i la tristesa esdevingui un record distant.”
La pintura emergeix de dintre meu com una evocació profunda dels sentiments colpidors que m’acompanyen en aquesta doble pandèmia, la vírica i la social. La soledat, l’aïllament i el dolor han envaït les nostres vides durant aquests temps tumultuosos sense cap intenció de marxar. Blaus i verds accentuen la fredor, la distància amb els estimats, amb els coneguts, amb aquells que han marxat o, simplement, ja no hi eren. Alhora, els ocres i negres matèrics m’encomanen un pes emocional profund, com una ombra que es projecta sobre les ànimes. La composició abstracta es desplega com un ball d’elements que s’entrellacen i es dispersen en cascada, recordant-nos la intricada tessitura dels sentiments. Les formes indefinides i les línies que es desdibuixen poden ser llegides com una metàfora de la incertesa que ha envoltat aquest període. La pintura, en la seva abstracció, us convida a explorar les capes ocultes de la solitud i el dolor.
Les llàgrimes simbolitzades en aquesta obra s’han vessat en silenci, manifestades com trets que flueixen des de l’ànim intrínsec de la pintura fins a la superfície de la tela. Aquestes llàgrimes són expressions emotives que transmeten la pena profunda de qui ha hagut de viure la pèrdua -tantes pèrdues- en solitud. La inconcreció com recurs per destacar la universalitat d’aquest sentiment, evitant l’especificitat per permetre que l’espectador puga projectar les seves pròpies experiències.
Així, a través d’aquesta obra pictòrica, intente capturar la complexitat de les emocions viscudes durant la pandèmia, oferint una finestra cap al paisatge interior de la solitud i el dolor compartit, convidant a la reflexió i a la compassió envers aquells que han patit en aquests temps difícils. En aquesta mar de tristesa i soledat, les llàgrimes són també símbol de resiliència i esperança. Són una expressió de la nostra humanitat compartida, de la nostra capacitat d’empatia i solidaritat. Ens recorden que, malgrat la distància física, estem units en la nostra experiència comuna de dolor i lluita. I, amb el temps, esperem que aquestes llàgrimes es converteixin en símbol de superació i reconstrucció, en testimonis d’un passat difícil que ens ha fet més forts i més connectats com a societat.
David Rico – Historiador de l’Art