El concepte de paisatge en l’art és quasi tan antic com l’art mateix. Generalment entenem el gènere del paisatge com una mena de retrat natural en el qual la figura humana és absent. No obstant això, avui en dia és pràcticament impossible trobar un paisatge on no siga més o menys evident l’acció de l’ésser humà. Col·locar la càmera enfront de paisatges quotidians que emmarquen i, al mateix temps, defineixen l’activitat diària de les comunitats de persones, seria un dels llocs comuns d’aquesta col·lecció d’obres videogràfiques que ara presente a l’IVAM CADA ALCOI.

Paisatges en un sentit ampli i relaxat de la paraula; no debades, la meua obra artística es caracteritza per l’ús quasi exclusiu dels llenguatges audiovisuals com a vehicle d’expressió i de reflexió, i desafia de vegades les convencions de la narrativa fílmica, però presenta un discurs realista, accessible, igualment allunyat del contingut “extraterrenal” d’algunes propostes videoartístiques.

Paisatges trobats al meu voltant, als llocs on visc o on he viscut, que retraten la gent que m’envoltava. Però per a trobar i capturar realitats col·lectives, de vegades cal buscar en eixes manifestacions de col·lectivitat que sovint trobem als mitjans de comunicació, tant poderosos a l’hora de construir allò que entenem com a imaginari col·lectiu. La utilització de material trobat –found footage en la seua expressió anglesa original– és un dels altres llocs comuns d’aquesta trajectòria en plena construcció. Rebuscar en arxius per a descobrir mirades oblidades cap a realitats passades, i canviar de context aquestes veus mediàtiques per a resignificar-les és un exercici que la majoria de vegades és d’una eficiència sorprenent a l’hora de convidar a reflexions sobre la nostra pròpia identitat.

A açò precisament convide els visitants de “Paisatges Trobats”, que utilitzen les meues obres com a excusa per a reflexionar sobre aquelles coses que entenem que ens defineixen com a individus, però també com a col·lectius, com a persones a la vegada que com a poble, en aquests temps en què les identitats col·lectives i els símbols que pretenen significar-les són cada vegada més carn d’acolorida i rendible mercaderia.

Damià Jordà

Simfonia Industrial

2018 | Videoinstal·lació de 4 canals de vídeo i 1 d’àudio
Sala Media Art
Estada recomanada a la sala: 15’ aprox.

Simfonia Industrial és un projecte audiovisual que pretén endinsar l’espectador en una experiència sensorial, al mateix temps que se li proporciona un coneixement sobre el fenomen de la industrialització i la posterior desindustrialització de la Comunitat Valenciana, a partir de l’exemple de la conca del Molinar (Alcoi). Realitzat des d’un punt de vista en què es posa l’accent en el to paisatgístic i natural del paratge, i es tracta de provocar una reflexió sobre l’històric enfrontament entre el desenvolupament industrial i el compromís amb el medi ambient. El projecte ha sigut finançat originalment per l’espai cultural públic La Rambleta (València), mitjançant la seua IV Beca de Producció i Investigació Artística. Per a la consecució d’aquest projecte s’ha tingut la col·laboració de Radio Alcoy Cadena Ser i d’Audiotalaia Netlabel en la construcció de la narrativa sonora de l’exposició.

“Vivim en un temps i en un país en què el desenvolupament industrial sembla una cosa de la qual avergonyir-nos, una cosa oculta als ulls dels turistes i dels mateixos ciutadans. Les nostres ciutats han de mostrar-se belles, acollidores i estudiadament superficials i frívoles. Però no sempre va ser així. Va haver-hi un temps en què el desenvolupament d’aquesta societat depenia de l’empenta amb la qual alguns emprenedors aprofitaven tant els recursos naturals com el talent dels seus enginyers. Però, sobretot, del treball esforçat dels obrers que patien jornades inhumanes i que superaven tota classe d’inclemències per a moure’s entre la maquinària que s’amuntegava en aquelles modernes, aleshores, però ara velles fàbriques.

Contemplar ara eixes ruïnes abandonades, rebutjades per aquesta societat que devora el seu passat, és com viatjar en el temps per a mirar-nos en un espill. Podem reconèixer la bellesa d’eixes estampes, en les quals la naturalesa engul de nou el que un dia van ser construccions avantguardistes, alhora que ens recorden el que pot passar en el futur amb eixes icones contemporànies al costat de les quals ara ens fotografiem.

Damià Jordà s’ha submergit amb la seua càmera durant un any en les ruïnes industrials de la conca del riu Molinar, a Alcoi. Ara ens convida a submergir-nos en aquesta videoinstal·lació envolupant, per a descontextualitzar aquestes imatges de to paisatgístic, i recontextualitzar-les mitjançant un muntatge sonor que pretén traslladar-nos de nou a la realitat quotidiana de les fàbriques de la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, quan la indústria valenciana va florir entre pujols, penyes i cascades.”

Aquestes coses que fem avui en dia

2015 | Durada: 20’ 20’’

Obra adquirida per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per a la seua col·lecció d’art contemporani.

Estrenada a l’IVAM, dins del programa “El trànsit és el passatge II”, comissariat per Álvaro de los Ángeles.

Guardonada amb la Menció Especial Ciutat de València en el certamen València Crea 2015. Categoria de Curtmetratge.

Realitzada amb l’ajuda del Servei de Normalització i Promoció Lingüística de la UPV.

Aquesta obra s’emmarca dins del concepte d’assaig fílmic, és a dir, un treball de narrativa experimental que, allunyat de la ficció cinematogràfica, es resisteix a encaixar dins de les aspiracions d’objectivitat que es pressuposen en el gènere documental.

En aquest cas s’usa un guió compost per textos que es diuen amb la veu del mateix autor, en els quals planteja tant reflexions com records, i que completa amb poemes d’autors fonamentals, com ara Estellés o Salvat-Papasseit. Aquestes locucions, que es manifesten obertament com a opinions i experiències personals –amb interès de constituir-se d’utilitat col·lectiva– es contraposen formalment amb enregistraments extrets de programes de ràdio, on contrasten amb la veu “institucional”, i fan dialogar el missatge adreçat al gran públic amb les reflexions individuals.

Joguets Trencats

2018 | Durada 4’ 42’’
Realitzada en col·laboració amb el Museu Valencià del Joguet d’Ibi i l’Associació Engafat.

En aquesta peça audiovisual l’artista Damià Jordà s’endinsa en la mítica fàbrica Payá com a pretext per a construir un relat personal sobre el fenomen de l’auge i el declivi de la indústria joguetera iberuda. En la línia dels seus treballs més recents, Joguets Trencats constitueix una mirada nostàlgica, de sincera admiració, però no exempta d’un cert to irònic. Per a açò, com és habitual en l’obra de l’artista, se serveix no solament d’enregistraments de camp, sinó també de material trobat, extret de reportatges de RTVE i del NO-DO, que descontextualitzats ens ofereixen noves lectures transversals.

Rituales de consumo

2014 | Durada: 10’ 42’’

Adaptació a vídeo monocanal de la instal·lació original realitzada site-specific per a la Galería MisterPink (València). Exhibida entre març i abril de 2014. Adaptada en 2017 per a l’espai del Club d’Amics de la UNESCO (Alcoi) i exhibida entre gener i març d’eixe mateix any.

Per a abordar els codis de representació del controvertit fenomen de les drogues, Jordà se serveix de nombrosos materials extrets d’emissions televisives espanyoles de les darreres dècades, les locucions de les quals són reinterpretades pels actors Rubén Mira i Toni Belda. D’aquesta forma representa la desmesurada capacitat que té aquest mitjà per a construir opinions, judicis i, fins i tot, identitats, mentre pigmenta la realitat dels subjectes que ens sotmetem a la seua influència.

Molinos de viento

2012 | Durada: 4’ 28’’

Exhibida, entre altres llocs, a:
Cortaditos – Video Shorts. MCD Museum of Art & Design Miami, EUA, 2014
Wege Ums Kino. Recorreguts pel cinema. Hotel Gat Point Charlie Berlín, ALEMANYA, 2013
Athens Video Art Festival. Tecnòpolis Atenes, GRÈCIA, 2014
CeC. Carnival of e-Creativity Uttharakhand, ÍNDIA, 2013

“En la seua obra ‘Molinos de viento’ (2012), Jordà retrata els paisatges de la Manxa des d’una seqüència que transita amb un recorregut veloç, la dinàmica de la qual s’interromp per les arrels del passat: els pobles i llogarets, els habitants que celebren l’arribada del primer tren i els molins. Imatges dels anys cinquanta o extretes d’arxius del NO-DO que van dibuixar l’‘Espanya profunda’. La composició es completa amb la veu de Rafael Alberti que, recitant els versos de Bodas de Sangre, recorda l’aridesa dels secans i el vincle de García Lorca amb la terra. El concepte del paisatge i el seu procés de transformació convergeixen així en un retrat que descriu la realitat ambiental juntament amb la història del seu procés antròpic.”

Extracte del text de Maite Ibáñez

La Tormenta

2011 | Durada: 2’ 11’’
Obra seleccionada en el festival itinerant “Nuevas Realidades Video-Políticas 2012” i exhibida en països com l’Argentina, Mèxic, el Brasil, Colòmbia, Veneçuela, Costa Rica, Cuba o l’Equador.

Una mirada cap al paisatge d’un món en crisi i en constant convulsió, feta des de la intimitat, la senzillesa i l’esperança.