Amb aquesta obra vull retre homenatge al paisatge industrial que sempre m’ha envoltat. Però, alhora, propose una mirada respectuosa amb el nostre entorn: un ordidor de colors i idees elaborat amb terres i pigments naturals més sostenibles, més conscients.
Aquesta obra naix del diàleg entre generacions, un pont on l’art i l’arquitectura es troben. La peça reflecteix no solament el meu recorregut artístic, sinó també la meua evolució al llarg d’anys dedicats a explorar estils i emocions.
DÉCHIRÉ
Acrìlic i llàpis de color sobre taula 130 cm x 130cm. (2024).
Obra realitzada expressament per a l’ Espai Ordit de l’ IVAM CADA ALCOI
Aquesta obra d'Isabel Sosa organitza i reorganitza peces de fusta separades d’un tauler inicial sobre el llenç, tal com les accions se separen d’un pla inicial i s’organitzen i reorganitzen en la vida mateixa. Una línia de temps, per definició, és una eina visual per a ordenar o explicar una història. El llenç ací suporta la tensió de la línia de temps, com també l’ordit suporta la tensió de la trama, sent la trama la que crea patrons i textures amb l’ajuda de l’ordit i crea un teixit amb les seues característiques particulars.
Material tèxtil de xenilla acrílica i elements del teler sobre marc de fusta, de 160 x 160 cm. (Obra realitzada especialment per a aquest espai)
Obra de Beatriz Rico Tortosa exposada en l'IVAM CADA ALCOI a l'espai ORDIT.
La sèrie Mur Mort, a la qual pertany aquesta obra, parla d’eixa lluita entre la societat i l’individu. També parla dels records i el temps. De les capes. Del que queda, del que desapareix. Del que es deixa entreveure. Una espècie d’arxiu visual de les grafies urbanes (fruit de pulsions reprimides) i trobades en les derives, mitjançant les quals descobrisc un mapa emocional de la ciutat. Eixe mateix tipus de recorregut s’aprecia en els traços verds de l’obra, en els quals no hi ha un punt d’inici i final clar.
Aquesta exposició, que podrem gaudir a l’IVAM CADA ALCOI, és un relat viu i depurat de la història de l'arquitectura més contemporània de la nostra terra, del que va suposar el desenvolupament industrial per a les gents de tants llocs que, malgrat els conflictes i no poques dificultats, van alçar indústries i altres edificis auxiliars durant la primera meitat del segle XX.
Ferro i ceràmica es conjuguen en aquesta peça, que desborda delicadesa i contundència a l’uníson, conceptes aplicables a la mateixa autora, de la qual només puc sentir orgull per la veritat i convicció amb la qual crea.
El llenguatge de l’experimentació s’hi fon amb la matèria constructiva tot propiciant la posició ètica de l’artista. Sense temptativa, ni afany encuriosit, no hi ha raons suficients que justifiquen una obra de creació, com ara la de Jaume Pérez Cremades. L’artista inveni et perficit (troba i perfecciona); amb els seu esgrafiat macula i distreu pintura en la geografia del llenç, i s’hi esvaeix en continu de reverberacions per a capturar un mirífic instant d’harmonia.
